Frederica Montseny, dona

"Potser hem perdut la meitat del país, però no pas a Montesquieu", diu el jutge francès que ha de decidir l’extradició de Frederica Montseny a Espanya, l’any 1941. És el fonament d’aquesta frase —la separació de poders— allò que, per sobre de pressions polítiques i de les interpretacions més malèvoles dels actes de la militant anarquista, fa que el jutge decideixi, amb molta valentia, que la líder de la CNT no pot ser extradida.

És un dels millors moments de Frederica Montseny, la dona que parla. Una pel·lícula molt senzilla en què destaquen, entre d’altres, les interpretacions de Màrcia Sisteró fent de Frederica Montseny i d’Emilio Gutiérrez Caba com a Francisco Largo Caballero. Poca cosa més cinematogràficament i artística; però un enfoc polític i històric molt interessant que esbossa una de les causes més cruentes i doloroses que van afavorir la derrota republicana de 1939: l’enfrontament entre les forces lleials (republicans, socialistes, comunistes i anarquistes). Lliçons que encara no hem après.

La frase del jutge és expressió d’una profunda actitud republicana. És cert, l’any 1941 mitja França estava ocupada per l’exèrcit alemany, però aquesta pèrdua en cap cas comportava per als defensors de les institucions franceses la pèrdua, l’oblit, del valors republicans. Montesquieu n’és un precursor d’aquests principis socials i polítics; vàlids també aquí encara que no siguem república.

Mirar la pel·lícula va ser la meva commemoració del Dia de la Dona i de les Dones, d’un dia on la llibertat, la igualtat i la fraternitat haurien de ser exigències unànimes per a la societat humana. No és així: excuses de mal pagador ens menen al sempre desastrós trencament de la unitat del progrés, mentre els adversaris de la igualtat —que no són, ni molt menys, només l’extrema dreta— xalen amb la dispersió de forces. Frederica Montseny, defensora del feminisme de la diferència, la primera dona que va ser ministra a Espanya, es jugà la vida intentant la unitat.

En temps de dirigents, de governants miramelics, que confonen feminisme amb espectacle d’un dia, república amb trucs de màgia providencials, ideologia amb paraules ampul·loses, o monarquia amb excusa per a vergonyoses absències, Frederica Montseny ens recorda —errors inclosos— que el progrés no rau en la forma d’estat sinó en els valors que defensin els governs i els ciutadans —dones i homes.

 

Edicions locals