Per una banca pública 100%: No a la fusió CaixaBank / Bankia

El govern central ha decidit donar llum verda a la fusió (o millor dit, absorció) de CaixaBank i Bankia. Aquesta operació suposa un gerro d’aigua freda en la possibilitat de creació d'una banca pública, just en un moment en què el paper de la cosa pública per a definir i impulsar sectors estratègics es considera essencial. Just també en el moment en el qual l'Estat ha d'augmentar la seva capacitat d'intervenció si vol impulsar les transicions tecnològiques i mediambientals que tant es necessiten.  

Tot això sense trobar una fórmula que garanteixi la defensa de l’interès general, ja que la posició de l'Estat queda afeblida en canviar una participació de control en un gran banc per una participació minoritària, que no aconsegueix capacitat de control en l’entitat resultant de la fusió. En aquest sentit, no s’entén que controlant el 62% del capital social de Bankia a través del FROB, l'Estat no hagi exercit el poder que li correspon per evitar aquesta operació, en un moment en què necessitem una banca pública amb xarxa suficient per a garantir una gestió ràpida dels programes d'avals i subvencions davant les evidents dificultats de l'ICO.

I és que l’Estat té prou capacitat per condicionar aquesta operació blindant la seva participació en el banc resultant mitjançant qualsevol fórmula que garanteixi un paper rellevant en la definició de la política creditícia a favor dels sectors estratègics així definits. Si no s'aprofita aquesta oportunitat, la capacitat per a impulsar un actor financer públic s'haurà diluït per sempre més.
Aquesta fusió agreuja un fenomen preocupant de concentració en poques mans del sector bancari, que té com a conseqüència l'increment de l'exclusió bancària dels usuaris de bona part de l'Espanya buida, sense accés a sucursals bancàries pròximes, fruit de la previsible desaparició de moltes de les 6.600 sucursals de les entitats fusionades, amb la corresponent pèrdua de milers de llocs de treball. Un pas més en el procés de privatització de les Caixes d’Estalvi, que segons un informe de CCOO ha suposat la desamortització més gran de béns socials de tota la nostra història.

La singularitat d'aquesta operació és l'absoluta llibertat amb la qual s'ha produït, i és que Goirigolzarri ha estat l'únic CEO que ha governat una banca amb un accionista majoritari absent: l’Estat, més preocupat en desfer-se de la seva participació i sense intenció de marcar directrius d'actuació ni tan sols en l’actual context de crisi aguda on és fonamental disposar d’una xarxa bancària 100% pública. Perquè no oblidem que tot plegat significarà la privatització d'un banc públic rescatat amb recursos públics en la crisi financera amb diners públics mai recuperats.

 

Edicions locals