Introspecció i Ho'oponopono

Psiquiatra

Els darrers dies hem tingut als carrers i a la televisió “teatre polític”. En una bona part d’aquesta obra hem vist conductes i formes d’interactuar que majoritàriament no voldríem en les nostres vides. Actituds i paraules al servei de la falta de respecte per la diversitat. Als actors d’aquest teatre potser els cal introspecció i ho’oponopono.

Introspecció: mirada endins per observar-nos i analitzar les experiències pròpies, interrogar-nos, entendre’ns i després canviar hàbits si cal. Tal com deia Plató: “Perquè no amb calma i paciència revisar els nostres pensaments, examinar a fons i veure el que aquests aspectes realment són en nosaltres?”

Ho’oponopono: una tradició hawaiana molt antiga per a la resolució de conflictes, restaurar les males relacions i netejar les memòries inconscients i emocions negatives. Basada en mirar endins i, sense buscar culpables, assumir la responsabilitat del 100% del que passa, i també en la reconciliació i en el perdó. Un acte d’humilitat, gratitud i amor repetint com un mantra les paraules “ho sento, perdona’m, gràcies, t’estimo”

Ho sento i assumeixo la meva responsabilitat, perdona’m per les meves circumstàncies que han contribuït a crear el conflicte, gràcies per la resolució del conflicte i l’oportunitat que m’ha ofert d’aprendre i esmenar, i finalment t’estimo per ser qui ets i com ets.

Examinar-nos i fer-nos responsables d’allò que ens passa demana valentia. Aprendre que la meva realitat no és la teva i que ambdues són vàlides precisa defugir de la dualitat del blanc o negre. Com diu Panikkar: “El reconeixement que no és possible reduir la realitat a un sol principi, ni tampoc abraçar-la totalment”.

“Qui mira cap a fora, somnia; qui mira cap endins desperta” (Jung)

“Quan perds el contacte amb tu mateix, et perds en el món”(E. Tolle)

Potser així el diàleg és possible.

 

Edicions locals