Totalitarisme

En ocasió de la dissolució d’ETA el conflicte basc s’ha tractat abastament als mitjans. Del conjunt dels que he seguit destaco que el relat públic és divers, en poso uns exemples: la durada i el caràcter del fenomen segons l’època, les diferents tipologies de víctimes i el seu posicionament durant tot el conflicte i el seu final; ETA classifica les seves víctimes, però també ho fan les administracions que els donen tracte distint, segons el grau d’afinitat; així podem  definir unes víctimes com a oficials, altres només com a reconegudes, però també hi ha les ignorades. En aquest darrer grup trobem víctimes d’atemptats d’ETA però també dels GAL i de grups d’extrema dreta.
Sovint es fan paral·lelismes entre els conflictes catalans i bascos amb l’Estat i es parla d’emmirallaments, el darrer cop ho vaig sentir, referit al model de convivència catalana, i en veu d’Eduardo Madina en una interessant entrevista a Preguntes freqüents de TV3. El polític socialista basc deia també: ETA era una temptativa totalitària, una idea del que Euskadi havia de ser, una idea particular que van tractar d’elevar a categoria de total, que tothom veiés Euskadi com ells deien que s’havia de veure.  No és aquesta la idea que se’ns proposa d’Espanya? Una única manera de veure-la, de viure-la i sentir-la; la seva manera de veure-la, de viure-la i sentir-la.
Des de fa dècades, els poders de l’estat han preferit atiar l’anticatalanisme per guanyar vots per mantenir el govern central en lloc d’oferir al conjunt de catalans un projecte atractiu, engrescador i inclusiu d’estat. Els líders polítics i socials catalans són a la presó o a l’exili per haver gosat fer trontollar l’Estat amb les urnes i, mentre el president Torra reclama diàleg insistentment, els principals partits estatals fan una frenètica cursa cap a la dreta. Antes roja que rota, però, ningú mira cap a l’esquerra.
 

Edicions locals