Quan Granollers va ser Mònaco

Min Grau i Frederic van der Hoeven, dos pilots històrics, ens expliquen com van ser les curses en els circuits urbans que va tenir Granollers del 1968 al 1971

Esports

Els principals pilots espanyols del 1970 corrent pels carrers de Granollers
Els principals pilots espanyols del 1970 corrent pels carrers de Granollers | Arxiu Frederic van der Hoeven

GranollersSergi Escudero

Actualment quan pensem en un circuit urbà ens ve al cap Mònaco, el seu casino, el seu port amb iots multimilionaris, la seva zona de la piscina, Lewis Hamilton passant a 200 km/h a un centímetre d’un mur. Però la realitat és que en el món de l’automobilisme, començant per la mateixa Fòrmula 1, durant els últims anys molts altres circuits urbans s’han unit al monegasc en el calendari de la disciplina, retornant així a com eren les coses dècades ençà tot i que en unes condicions de seguretat molt més fiables que llavors. Bàsicament aquests circuits serveixen per promocionar les ciutats, com va passar amb València fa uns anys i com succeix actualment amb Bakú o Abu Dhabi.

Però, en canvi, no hi ha circuits urbans en els principals calendaris dels últims anys en el món del motociclisme. El motiu principal és l’enorme perillositat que suposaria per un motociclista caure a aquestes velocitats sense escapatòries ni un xassis protector. L’excepció són proves com la mítica que es disputa cada any a l’Illa de Man, considerada la competició en la que moren més pilots. Més de 250 ja han perdut la vida des que es va començar a disputar el 1907 -del 1949 al 1976 va formar part del Campionat del Món de Motociclisme-. La setmana passada es va disputar l’edició d’enguany i van morir dos pilots.

En les primeres dècades de les competicions de motociclisme gairebé tots els circuits eren urbans. Molts lectors segur que recorden les curses en el Circuit de Montjuïc, sobretot les 24 hores de resistència, que precisament es van deixar de disputar a partir de 1986 desprès de la mort en accident de Mingo Parés. En canvi, potser no tants recorden els circuits urbans que va tenir Granollers, on es van disputar proves d’automobilisme i motociclisme entre el 1968 i el 1971. Pel que fa al motociclisme, allà es van disputar proves de 75cc (júniors), 50cc, 125cc i 250cc i, a partir del 1970, pertanyents al Campionat d’Espanya i allà van guanyar històrics pilots com Frederic van der Hoeven, Joan Parés, Ángel Nieto, José Medrano o Min Grau.

Frederic van der Hoeven sota el diluvi del 1970

El mèrit de portar aquest tipus de curses a Granollers el van tenir el Moto Club Granollers i la Penya Motorista 10 x Hora. El 26 de maig de 1968 es va celebrar la primera cursa urbana a la capital del Vallès Oriental en un circuit que tenia forma de P i l’entorn de l’estació de Granollers Centre com a traçat, amb el carrer Esteve Terrades i el carrer Girona com a recta principal de pujada i baixada, separades per una mitjana i unides amb una curva de 180 graus. La resta del circuit tenia tres angles rectes a dretes i un a esquerres. Aquestes proves es van celebrar durant les Festes de l’Ascensió de Granollers i reunien molt de públic.

En aquest circuit hi va guanyar el 1970 van der Hoeven, nascut a Brussel·les però resident des de ben petit a Catalunya. Tenia 19 anys quan es va imposar en la cursa de 75cc júnior, la seva primera cursa en circuit tancat. “I això que vaig haver de remuntar perquè al principi de la cursa el pilot que anava davant meu va caure i em va arrastrar a mi. Plovia molt”, explica ell mateix als 68 anys. L’any següent, ja sent pilot de Derbi oficial amb Ángel Nieto i Joan Parés, va quedar segon en la cursa de 50cc -pertanyent a la segona prova del Campionat d’Espanya- disputada en el nou traçat, que era més ràpid que l’anterior i transcorria pel polígon industrial Coll de la Manya, ubicat al costat de la via del tren de Vic i de l’autovia de l’Ametlla. “Hi havia una jerarquia i la cursa la va guanyar Nieto”.

Ángel Nieto persiguiendo a Frederic van der Hoeven

Min Grau, nascut a Sants, amb una Bultaco va guanyar la prova de 125 cc el 1971. “Va ser la primera prova del Campionat d’Espanya que vaig guanyar a la meva vida. A falta de dues voltes i plovent moltíssim, anava per darrere de Medrano, l’actual campió espanyol, el vencedor dels dos anys anteriors a Granollers i qui anava amb moto oficial, i el vaig adelantar per acabar guanyant la cursa. Ho recordo com si hagués passat ahir. Llavors portàvem els mateixos pneumàtics tant si plovia com si feia sol. L’únic que podies escollir era la marca i la majoria triàvem Michelin”, explica als seus 72 anys i un any desprès d’haver corregut en la prova de veterans de l’Illa de Man, la que considera una de les millors cinc curses de la seva vida. Ho diu algú que va guanyar en set ocasions les 24 Hores de Resistència del Circuit de Montjuïc.

 “Tot i ser un circuit urbà, no considero que tingués massa perillositat a causa de la seva amplada. El Circuit de Barcelona-Catalunya es bastant més perillós, com ho demostren les tres morts que hi ha hagut en menys de dos anys”, considera Grau. “En aquella época no es tenia consciència del perill. L’asfalt relliscava molt i per no caure els pilots necessitàvem tenir una sensibilitat especial. A més, els traçats, com el primer de Granollers, consistien en frenar i accelerar perquè tot eren angles rectes”, conclou van der Hoeven.

 

Edicions locals